Dia 6: De Las Vegas a Flagstaff (passant pel Grand Canyon)

 Bé, ara sí, havent visitat Las Vegas es podia dir que ara sí, començava la nostra ruta realment per l'Amèrica més profunda, el que tant havíem preparat i el que tantes ganes teníem de veure... Ja no dormiríem a cap ciutat gran fins al final del viatge a San Francisco. El primer objectiu en aquest tram del viatge era visitar el Grand Canyon National Park, un dels llocs naturals més famosos del món. Abans però teníem un llarg camí que recòrrer.

Sortim de Las Vegas havent dormit bé i havent esmorzat mentre altra gent continuava jugant les seves partides... Aquell dia faríem un tram de la famosa ruta 66 però abans havíem d'arribar al nostre tercer estat del viatge, Arizona. Al poc de sortir de Las Vegas el paisatge canvïa a una mena de desert pedregós amb algunes granges solars i poc més, fins arribar a la frontera estatal, on està la presa Hoover, un dels grans mites de l'enginyeria i que durant molts anys va ser la presa més alta del món. Aquesta obra està just a la frontera (on a més es canvïa d'hora) i en un petit congost del riu Colorado, que ja anunciava el que vindria unes hores més tard. El lloc és curiós i imprescindible pels amants de l'enginyeria, però anàvem molt justos de temps així que no vam entrar.

Entràvem a Arizona a través de la Carretera estatal 93, una recta de 150 km que travessa un paisatge apocalíptic i on no sembla que hi visqui ningú, però que a 100 km més o menys et permet desviar-te al petit poble de Chloride. Aquest poble al mig del no res (literal) ens va causar un gran impacte ja que es tractava d'un poble miner estil Calico o tants altres parcs temàtics que havíem creuat però en aquest cas habitat i sense additius, era tal qual no una visita turística. El poble et portava segurament a altres zones del món diferents a la primera potència del planeta, l'impacte que generava era considerable (cases de xapa, uralita, jardins destartalats, rulottes...). Lloc autèntic digne de veure..

Des de Chloride i tornant a la carretera principal, la següent parada era Kingman, poble mític de la ruta 66 al qual no vam poder entrar perquè anàvem realment fatal de temps... On si vam parar i també és un lloc mític de la Mother Road, és a Seligman, petit poble famós pels seus motels i especialment perquè aquí hi vivia Ángel Delgadillo, un dels grans impulsors de la Ruta 66 com a destinació turística i barber. La seva barberia és una visita obligada si estàs fent la ruta. Un altre lloc de parada obligada és Delgadillo Snow Cap un restaurant (bé, una casa de xapa) envoltada de cotxes i motos històriques i on destaquen els batuts i les seves Cheeseburgers (bastant bones he de dir) a més de la seva decoració totalment ruta 66. Aquest lloc ens va picar una mica el gusanillo de fer algun dia la ruta perquè l'ambient era relaxat i divertit... qui sap, potser algun dia tornem a aquest poble encantador de Seligman.

Des de Seligman vam agafar la carretera històrica 66 fins a Ash Fork on es juntava amb la Interestatal 45, que ens va portar a Williams, la porta del Grand Canyon. Aquí de sobte el paisatge canvia les pedres i la terra erma dóna pas a un bosc de petits arbres i pins que cada cop es va fent més dins fins que arribes a l'entrada sud del Grand Canyon (on per cert, vam veure uns cèrvols). El Grand Canyon és un dels parcs més visitats dels EEUU i realment la seva extensió i l'hora en que havíem arribat feia impossible alguna cosa més que un petit tastet del parc. A l'estiu, a més la visita només es pot fer o caminant o amb les xarxes de busos interns que sortien des de Grand Canyon Villlage. Nosaltres només faríem aquella tarda els miradors més famosos Hopi, Pima i Hermit's. S'ha de dir (spoiler) que no va ser el Parc que més ens va agradar, bàsicament perquè el que pots fer a no ser que disposis de molt temps és fer un recull de miradors, a un paisatge espectacular, sí, però miradors... També s'ha de dir que la primera vegada que veus el Canyon és pràcticament una experiència religiosa que emociona, així que només per això val la pena anar. El paisatge és vermell, immens i el silenci ho fa pràcticament d'un altre planeta. En alguns punts concrets es veu el riu Colorado, un filet d'aigua que no creus que pugui atravesar tot aquest paisatge impressionant. El servei de bus funciona molt bé, s'ha de dir i és molt còmode i en qualsevol cas els miradors estan connectats per un camí totalment accessible que va a la bora del congost...

Havent apurat fins al darrer moment (vam arribar al cotxe pràcticament que ja era fosc) vam marxar cap a Flagstaff ciutat que vam triar perquè era interessant i animada però que no vam poder gaudir... Una carretera fosca ens va portar fins al nostre motel que estava a les afores de la petita ciutat i que es deia Motel Aspen Inn, força correcte i accessible, cap queixa al respecte. El dia havia estat dur i el camí de tornada per una carretereta fosca on pràcticament no ens vam creuar a ningú, llarg... per això vam decidir sopar una amanida que havíem comprat a Las Vegas i anar-nos a dormir... Ens esperava Utah al dia següent.