Dia 11: De Cody a Dubois pel Parc Nacional de Yellowstone

Dia gran en el nostre viatge per la Costa Oest dels EEUU. Yellowstone no forma part de totes les rutes que es fan per aquest bast territori però nosaltres teníem clar que volíem passar per aquí, aquest lloc és tot un mite: una de les reserves naturals més antigues del món i de les més grans, una caldera volcànica que podria acabar amb la vida a la terra si entrés en erupció i un lloc variat amb cascades, guèisers, canyons, llacunes de colors, etc. El dia prometia sense cap mena de dubte i va començar esmorzant al costat del cadàver d’algun animal dissecat en el nostre hotel de Cody (Wyoming). D’hora marxem camí cap a l’entrada de Yellowstone més propera i parem a la Buffallo Bill Dam, una de les presses més altes del món (una d’aquelles visites rares que es pot fer als EEUU). El paisatge a les proximitats de Yellowstone ja era magnífic: rius, llacs i avets molts alts… No disposàvem de tot el temps que ens hagués agradat per visitar aquest immens parc nacional (més gran que la Comunitat de Madrid) així que vam haver de triar els bàsics: El Yellowstone Canyon, Norris Bassin i Old Faithful aturant-nos en totes les bases, guèisers i praderes que trobéssim pel camí. La primera aturada va ser a Lake, al centre del parc on hi ha la Casa del Parc, serveis, etc. Des d’aquí ens desviem camí al nord, cap al Yellowstone Canyon, sense cap mena de dubte un dels imprescindibles del Parc i abans d’arribar ja ens trobem amb el primer espectacle: la Dragon’s Mouth dins del Mud Volcano. Una mena de cova de la que surt una aigua bullint amb olor a sofre expulsada. Arrbats al Canyon, passem a visitar un dels plats forts: Des d’aquí es poden veure les cascades de Yellowstone (es fa des de miradors amb noms suggerents com Artist o Inspiration Point). Realment impressionant, la quantitat de gent no ho desmereix...  Pel camí, grans praderes amb búfals... la veritat que aquest país no defrauda.

La següent parada dins de del Parc per nosaltres va ser Norris Bassin: en contrast amb els boscos frondosos de tota la zona, un paisatge quasi lunar i àrid amb guèisers, fang bullit, petits llacs de color i una olor a sofre brutal. La següent parada serà l’Old Faithfull un guèiser mític que és com un símbol del parc... en principi les hores de les possibles explosions estan controlades però no vam tenir sort i després d’una llarga estona esperant no ho vam poder veure ja que ja es feia de nit i encara ens quedava un trajecte important fins al Motel, al poble de Dubois. Amb aquesta pena, vam sortir del parc no sense abans tenir el nostre primer (i crec que únic) problema amb un altre conductor als EEUU: un paio es va posar nerviós perquè considerava que estàvem massa enganxats a ell i ens va començar a fer gestos estranys quan el vam poder avançar. Estava massa crispat. Al sortir pel Sud, vam poder veure com es feia de nit des del Grand Teaton... i tot sabent que al dia següent passaríem el matí per allà, no ens vam poder estar d’aturar-nos per contemplar aquell paisatge espectacular digne d’un fons de pantalla d’ordinador. Irreal.

Ara sí, amb el temps just, tirem cap a Dubois: carretera maca entre montanyes i boscos pràcticament sense presència humana més enllà d’algun que altre ranxo i dels bombers que veiem dirigint-se cap a un incendi immens que al poc de passar nosaltres va obligar a tancar la carretera i feia que hi hagués una boira i una olor a fum bastant important. Per sort, vam poder passar i dirigir-nos a la petita Dubois (que segurament és el poble més gran a 80 km a la rodona). Dubois, és un poble on només hi ha llet dos dies per setmanes (segons ens van dir al supermercat local) i on l’aigua per consum pot ser aigua destil·lada si no t’enteres gaire... El motel no el recordem gaire, vam sopar en ell uns macarrons amb tomàquet infectes... estàvem destrossats i el dia següent seria dur. Vam dormir a Stagecoach Inn i no tenim mal record, la qual cosa creiem que és una bona senyal.